Alzheimer, no t'ho enduràs tot!
L'alzheimer és una de les malalties més dures que poden haver-hi. No només veus com una persona que estimes a poc a poc va marxant, sinó que també se suma que en molts moments no et coneix i que ben poc pots fer per impedir-ho...
Però hi ha una connexió que la malaltia li costa endur-se: les connexions emocionals, els sentiments, el que ens fa ser persones...
Fa poc més d'un any, una persona que estimo, estimaré i que sempre serà un referent d'humilitat i bondat per a mi, va marxar per culpa de l'alzheimer. Però mai va deixar de fer-me saber que m'estimava, per molt que no es recordés del meu nom, o em diguis d'una altra manera, o que ni em conegués... ella sabia que m'estimava, i m'ho feia saber agafant-me les mans i acariciant-me, fent-me abraçades, o rient quan no li paraves de fer petons a galta i galta...
Recordaré sempre l'última conversa que vaig tenir amb ella, pocs dies abans de marxar, separats 200 km, amb una simple trucada, vaig notar com la força de l'amor donava un revés a la malaltia... I en aquell moment em va reconèixer, va dir-me el meu nom, vam riure i vam parlar de moments passats... Crec que va ser una forma involuntària de dir-nos adéu. Bé, no, un adéu no, perquè ella sempre estarà dins meu i de tots aquells als que els va donar tant amor, la malaltia va endur-se moltes coses, però el que ell va ser i fer, mai s'ho podrà endur...
I per acabar, seguir lluitant en contra d'aquestes malalties, hem de fer desaparèixer el dolor, qualsevol dolor, físic i emocional....
Però hi ha una connexió que la malaltia li costa endur-se: les connexions emocionals, els sentiments, el que ens fa ser persones...
Fa poc més d'un any, una persona que estimo, estimaré i que sempre serà un referent d'humilitat i bondat per a mi, va marxar per culpa de l'alzheimer. Però mai va deixar de fer-me saber que m'estimava, per molt que no es recordés del meu nom, o em diguis d'una altra manera, o que ni em conegués... ella sabia que m'estimava, i m'ho feia saber agafant-me les mans i acariciant-me, fent-me abraçades, o rient quan no li paraves de fer petons a galta i galta...
Recordaré sempre l'última conversa que vaig tenir amb ella, pocs dies abans de marxar, separats 200 km, amb una simple trucada, vaig notar com la força de l'amor donava un revés a la malaltia... I en aquell moment em va reconèixer, va dir-me el meu nom, vam riure i vam parlar de moments passats... Crec que va ser una forma involuntària de dir-nos adéu. Bé, no, un adéu no, perquè ella sempre estarà dins meu i de tots aquells als que els va donar tant amor, la malaltia va endur-se moltes coses, però el que ell va ser i fer, mai s'ho podrà endur...
I per acabar, seguir lluitant en contra d'aquestes malalties, hem de fer desaparèixer el dolor, qualsevol dolor, físic i emocional....
Imatge pública de https://pixabay.com/en/dementia-alzheimer-s-age-puzzle-3268560/