Mai desapareixen (les veus que sento)

Molts cops em pregunto perquè serveix tot l'esforç de la vida en qüestió, i més si creus que un cop mort desapareixes, d'aquest món si més no.

Però l'altre dia vaig adonar-me de què hi ha hàbits, conductes, frases... que no són meves, són de persones que ja no estan amb nosaltres físicament, però perdura tot el seu llegat que em varen deixar.

En aquest sentit, vaig reflexionar, i vaig adonar-me que les nostres actuacions vénen d'una herència que es remunta dels inicis dels temps. Tot el que fem és un bagatge extremadament complex que hem anat assumint de mica en mica; i no parlo només de petits detalls com frases que pots dir en moments puntuals perquè un avantpassat teu les deia; ho dic en general, per exemple l'agricultura és un seguit de metodologies millorades generació rere generació, i delegades dels grans als petits. També és així en l'educació, l'ensenyament, la cultura... 

Per aquest motiu, la conclusió que he arribat és que sempre que fem quelcom, diem, actuem... sempre ho fem amb unes veus internes que no són nostres, són de tota aquella deixa que ens han donat les persones del nostre voltant, les que encara estan i les que no. I que aquestes persones que t'ho han regalat ho van adquirir (en major o menor grau) d'altres persones que hi són o no... I així podríem seguir una seqüència fins a l'inici del temps... 

En definitiva, sempre hi ha una petita part viva de tots els nostres avantpassats i persones estimades dins nostre... i aquest és un pensament encoratjador: el nostre coneixement és immortal!
Resultat d'imatges de aparent movement sun
Imatge pública https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Analemma_A14_2016_(25907420783).jpg