92 anys de sofriment

92 anys són els que té la meva avia, però tot el que vaig a dir és extensible a la majoria de persones grans que han construït el nostre present...

La vida hauria d’acabar-se bé, no hauries d’arribar a lluitar entre sobreviure i voler apagar per deixar de patir. La vida no hauria d’acabar-se esclavitzat al llit durant anys, immòbil i amb l’única companyia del dolor. La vida no hauria d’acabar-se amb el silenci que t’ofereix el teu envelliment, un silenci causat per la malaltia que t’ha fet perdre les facultats de parlar, també d’escoltar i la visió. La vida hauria d’acabar-se amb un somriure...

Cada cop vivim més, però no puc assegurar que millor. I aquest fet no només perjudica a la persona que mort agonitzant, també als que la cuiden. La majoria de famílies no poden pagar cuidadors o hospitals de gent gran; aleshores han de compaginar feina, família i ser cuidador...

L’estat abandona aquesta gent gran a tenir un final infeliç. Persones que han passat la Guerra Civil, que han lluitat per portar endavant als seus fills, que han passat gana i calamitats... els abandonen a ells i als seus familiars-cuidadors...

Els nostres governs han aconseguit que viure sigui per les famílies amb grans recursos econòmics; a la resta ens aparten a sobreviure entre dolors i desitjos d’abandonar-ho tot.

És lamentable viure 92 anys lluitant per tirar endavant i arribar al final volen que s’acabi tot i tenir com a resum de la vida “Un gran sofriment...”.