Dura o indigna ?
Des de la infantesa estem envoltats de persones que amb orgull han parlat de totes les feines que han fet, feines que en molts casos han estat de les més dures. Podria mencionar la de veremar, recollir olives o garrofes per un altre, també la de cambrer... Tot i que aquestes persones ens parlen com si haguessin pogut triomfar gracies a la dura tasca d’aquestes feines, hem decidit que “els nostres” les evitin.
Hem fet de les feines dures feines indignes. Feines que són poca cosa per què els nostres fills o alumnes si puguin dedicar. Feines què hem d’exigir al immigrant de fer-les per nosaltres amb un salari pobre. Feines, per què no dir-ho, feines de tercera categoria.
La realitat per això és ben bé tot el contrari. Aquestes feines dures són una eina eficaç per poder educar amb valors i ètica. Ensenyen a ser més tolerants amb els demés, respectar al company o al que està al nostre càrrec, aporten confiança i autocrítica i sobretot apreciar el que és té en cada moment i no menysprear el valor de cap cosa.
En gran part aquesta idea de menysprear aquestes feines s’ha consolidat gràcies a la poca mà ferma dels pares d’avui en dia, pares que han confós la idea de no ser uns dictadors amb la idea de ser indulgents. Però no seria sincer si només culpes als pares d’aquest fet.
Els educadors hem deixat que aquesta idea errònia s’enforteixi donant importància només al feines de poc esforç físic, feines que només poden ser obtingudes amb un esforç mental i amb títols acadèmics.
Si veritablement volem educar amb encert no podem creure amb aquestes idees. Hem de deixar de creure amb el fet que una feina dura és indigna. Hem de deixar que els joves aprenguin el valor de cada cosa.
Treballar durant una època amb aquestes feines aporta beneficis mentals al jove, fortalesa com a persona i tolerància vers als demés.